r/ComunitatGeeknorants

La darrera producció de Christopher Nolan ha "obert" un debat clàssic que sembla no tenir mai fi: la línia entre la fidelitat absoluta a una novel·la i la llibertat creativa del director a l'hora de traslladar-la a la gran pantalla.

Les cometes a "obert" és perquè hem demanat permís a Severus Snape a la nova adaptació de Harry Potter, ho sabem.

La polèmica s'ha encès especialment al voltant d'un repartiment divers que no encaixa exactament amb les descripcions clàssiques del material original. Això ens fa plantejar si el cinema s'ha d'entendre com un reflex exacte de les pàgines d'un llibre o si, per contra, hem d'acceptar que cada director té dret a reinterpretar la història sota la seva pròpia mirada i els valors del món actual.

El repte de qualsevol adaptació és trobar aquest equilibri sense perdre l'essència que va fer gran l'obra original. D'una banda, és comprensible que els lectors busquin veure reflectit a la pantalla exactament allò que es van imaginar a la seva ment. De l'altra, el cinema té un llenguatge propi i necessita connectar amb un públic modern i global; aferrar-se massa a detalls físics o a estructures narratives rígides a vegades pot fer que la pel·lícula neixi envellida o mancada de dinamisme. La qüestió no és tant si es fan canvis, sinó si aquests canvis ajuden a millorar el ritme i el missatge de la pel·lícula o si es perceben com a imposicions artificials.

Aquesta discussió ens porta a analitzar quin és el límit real que un cineasta no hauria de creuar mai. Potser la clau no està en l'aspecte dels personatges, sinó en respectar l'esperit i el missatge profund de la novel·la. Quan un canvi altera la naturalesa mateixa de la història, és quan el fan se sent traït. Al final, el que ens queda és valorar si preferim còpies exactes però que potser arrisquen poc, o reaccions creatives valentes que, tot i allunyar-se de la font primària, aporten una visió fresca.

Creieu que està justificada les decisions amb el cast a la nova adaptació de l'Odissea d'Homer? Personalment, no. Si es tracta de fer una recreació històrica, perd sentit algunes decisions.

🔗 Més info aquí:https://geeknorants.com/lodissea-de-nolan-i-la-polemica-per-un-repartiment-divers/

Credit: Advkiki on IG

Tots hem sentit alguna vegada aquest impuls irreprimible de tornar a instal·lar aquell joc que ens va marcar la vida quan teníem deu o dotze anys. En la nostra memòria, els gràfics eren hiperrealistes, la jugabilitat era perfecta i la història ens semblava la cimera de la narrativa. Però la realitat és que la nostàlgia és un filtre molt traïdor que sovint ens oculta les mancances tècniques, els controls incòmodes o unes mecàniques que avui dia ens semblarien insuportables. Tornar a un videojoc de la infància pot ser una experiència perillosa perquè correm el risc de trencar el record idealitzat que teníem d'ell, substituint una experiència màgica per la decepció de veure com ha envellit realment.

A vegades, el millor homenatge que podem fer a aquests títols és deixar-los on són: en el passat. El context en què els vam jugar, amb tot el temps del món i sense les comparacions constants amb els estàndards actuals, és el que els feia especials. Quan hi tornem ara, ens adonem que moltes vegades el que trobem a faltar no és el joc en si, sinó la sensació de descoberta i la falta de prejudicis que teníem aleshores. Hi ha jocs que aguanten el pas del temps com el bon vi, però n'hi ha molts d'altres que només funcionaven en aquell televisor de tub i en un moment vital molt concret.

Aquesta dualitat entre el record i la realitat ens fa plantejar quines són les joies que realment mereixen una segona oportunitat.

Si poguéssiu triar, quin és aquell joc que us agradaria poder esborrar de la vostra memòria per tornar-lo a jugar per primer cop sense saber res, i quin és el títol que teniu clar que, si el tornéssiu a posar avui dia, us jugaria una mala passada i us trencaria el record?

Més info aquí:https://geeknorants.com/per-que-tornar-a-jugar-a-videojocs-de-la-teva-infancia-es-una-idea-perillosa/

Bon dia,
Uns mesos enrere vaig publicar la beta d'aquest joc de parauler en català:
https://www.reddit.com/r/catalunya/comments/1qcumb3/nou_joc_de_paraules/

Finalment, l'he rebatejat com a "Robamots - Roba lletres i troba paraules per a conquerir el tauler"

robamots.cat

Les principals novetats són:

- Tauler de 6x6 per a millorar la quantitat de paraules possibles (anteriorment 5x5)
- Diccionari sobre les paraules trobades (ara pots tocar la paraula de la llista i veure'n el significat)
- Animacions de joc millorades
- Robustesa general millorada
- Bugs diversos solventats
- Possibilitat d'enviar un missatge a l'administrador directament des del dashboard.

Us convido a fer unes partides, i si us agrada, podeu convidar altres persones anant a "Multijugador > Crear Sala Privada > Compartir invitació"

És un projecte sense ànim de lucre, fet des de la il·lusió d'aportar el meu granet de sorra en l'entorn dels jocs de paraules en català.

Espero que us agradi!

Toni

La Jane i el John es coneixen a Colòmbia, d'una manera accidental, durant una batuda de l'exèrcit, i s'ajuden per sortir del pas. Però s'enamoren perdudament i es casen. Poc temps després, la seva luxosa vida no impedeix que el seu matrimoni entri en una etapa de rutina i avorriment. Tanmateix, la seva feina com a assassins a sou d'importants agències secretes els manté actius. El problema apareix quan a tots dos els encarreguen una missió que té el mateix objectiu, i això els obliga a competir l'un contra l'altre.

Enllaç pel·lícula: https://www.3cat.cat/3cat/el-senyor-i-la-senyora-smith/video/6355681/