r/catalan

I'm looking for a specific Catalan expression and I just can't remember or find it anywhere maybe some of you guys can help me out.

I remember I heard it watching football with some Catalans and it means something like "holy shit!"

As far as I know it was just one word, maybe it started with an "O" but I can't say for sure.

Would be great if someone could help me out here, gràcies!

Hello, I'm a Turk from Lyon and I'll soon be going to Carcassonne to visit my mother, where I'll be staying for a very long time. I'll also be visiting Andorra and Girona frequently. As a hobby, I'm learning basic Catalan using ChatGPT. My goal is to reach A1-A2 level, as I'm interested in languages. Do you know of any books, tools or AI applications I can use for practice? And do you think it's worth learning? I think it's totally worth it.

Hi, I would like to know what chant Camp Nou sang at 47:40 of yesterday's clasico. The fans chanted it at least one more time in this match, and it could have been heard late into second half at derby match against Espanyol. I found two candidates: ¡Olé! ¡El Barça és el millor! or ¡Olé! ¡Visca el Barça i el Món!, but I am not sure if those are actual chants. Also, I do not speak Catalan.

If you have other popular chants you would like to share, I am all ears (or eyes)!

doncs aixo, busco un gag que vaig veure en un programa d'humor, de la decada dels 90 ( el feien abans de mr bean) ere de 2 paios atrapats a lo dalt d'una noria, estan dient que si moriran i tal i apareix una ma a salvarlos, i diuen algo aixi com " ohhh deu ens ha salvat" i de sobte diuen " pero nosaltres no creiem en deu!" desapareix la ma i cauen d'altabaix

A més d'un se li fondran molts esquemes mentals estúpids que ens han imposat des de petits en llegir aquest prefaci, sobre el que érem, el que som, i el que podem deixar de ser si no ens espavilem.

Llibre complet: https://excerpts.numilog.com/books/9791041011377.pdf

"QUAN se'm va proposar de recollir prover- bis i refranys catalans, vaig acceptar sense vacillar, adonant-me de la importància d'aquelles manifestacions del nostre seny popular, més que més quan s'inserien en un conjunt de treballs anà- legs, efectuats sobre altres etnies; l'originalitat especifica d'una obra d'aquesta mena, sempre es dibuixa millor si pot aprofitar la comparació.

Tot seguit m'acudiren a la memòria records del meu pobre pare, nascut, ara fa un segle, en el poble rossellonès de Sant Llorenç de la Salanca. La seva infància havia estat nodrida d'aquelles sentències heretades dels vells, i quan estava jo jovenet, no s'havia fet falta de trametre-me-les, cada vegada que se'n presentava l'avinentesa. Encara em veig atravessant una vinya llau- rada de poc, i arrancant penosament les sabates de la terra massa tova. Ell, havia donat la volta, i arribat primer, m'esperava amb un somriure a l'altre costat. Només em va dir : « El bon camí mai és llarg ».

Després, més d'una vegada en la vida, jo també donar la volta... En altres circumstàncies, manifestant jo una certa instabilitat juvenil, una necessitat de canviar, ell, m'havia repetit : « Qui est à bé, que no es mogui ». Aquí tampa s'ha perdut la lliçó paterna, i el seu record m'ha valgut de quedar-me obsti- nadament fidel a la meva ciutat catalana, fins quan semblava que perspectives afalagadores m'haguessin de cridar en altres contrades.

Està clar que la sola memòria de les dites del meu pare no m'hauria permès d'aplegar prou ràpidament la matèria d'un llibre com aquest; vaig haver de buscar el meu bé allà on el podia encontrar. La biblioteca del meu avi patern contenia un petit recull titulat : Collecció de Proverbis, Màximes i Adagis Catalans, escollits per En Bergnes (Perpinyà, 1882).

Normalitzo aqui la grafia del titol, — fora de la del nom de l'autor —, per- què es presenta plena de fantasies estranyes, a despit de l'ajuda « d'En Pere Vidal corregint sobretot les formes i l'ortografia ». Així, en el text, encontrem achuts o acho per eixuts o això, barol o bremes per verol o veremes, poches per poques, pau per por, asta per està, i altres substitucions del mateix gust, que sovint tornen les frases incomprehensibles a la primera lectura. Ben entès, he aprofitat, tant com he pogut, els materials proporcionats per En Bergnes.

Un altra font rossellonesa va ser la colecció de l'Almanach Català Rossellonès, que, dels anys vint als anys cinquanta, — amb una interrupció justificada pels esdeveniments internacionals —, ens ha dut cada any la seva manada de pro- verbis. Si l'ortografia no és tan malmesa com en el recull prece- dent, exigeix nogentmenys una adaptació seriosa. Alguns autors del Principat ens of ereixen tre- balls consagrats als aforismes populars, com el Refraner català de la comarca de Tortosa (1936) d'Enric Bayerri, o citant-ne una quantitat important, com el Vocabulari dels pastors (in Butlletí de Dialectologia Catalana XIX) de Joan Amades, i el monumen- tal Tresor de la Llengua, de les Tradicions i de la Cultura popu- lar de Catalunya de Monsenyor Antoni Griera

Per les comptines i formuletes he tingut l'ajuda d'articles de la sra. Palmira Jaquetti (Actes del VIII Congres Internacional d'Estudis Romànics 1956), o de Joan Ama- des (Homenatge a Fritz Krüger, T. I; Anales del Instituto de Lingüística de la Universidad de Cuyo, T. V i VI). També he recorregut els primers números sortits d'una jove revista escolar (té dos anys !) d'Illa de Tet, Terra Nostra, animada per Ramon Gual. En fi — last but not least — vaig consultar amb el profit més gran, els volums publicats del Diccionari Català Valencià Balear d'Alcover i Moll.

Presenta una riquesa particular de formacions balears, però que generalment posseeixen un equivalent continental. Així, m'ha passat molt sovint que encontri formes d'un mateix proverbi, diferents lleugerament d'una comarca a l'altra. Com que no es tractava de redactar una obra critica, m'he acontentat de donar una sola forma en cada cas; i naturalment he escollit la que m'era més familiar, vull dir la forma del català nord-oriental.

L'editor m'havia demanat aquest treball per a inserir-lo en una colecció de treballs anàlegs dedicats a altres etnies (Bretanya, Alsàcia, Provença,...). Vaig pensar que els usat- gers de la colecció podrien desitjar — molt legítimament — una comparació fàcil de les dades dels diversos volums. Vaig sollicitar doncs un model, del qual pogués emprar el quadre, i em fou tra- mès, amb aquest propòsit, el volum provençal. Vaig començar llavors una repartició dels pro- verbis catalans que coneixia, entre capitols encapçalats per les rúbriques que sortien pel provençal.

I vaig tenir aquesta sorpresa de constatar que alguns capitols es quedaven pràcticament buits, com el consagrat a « les noies », o s'omplien molt poc, com els del « joc », de « la guerra » o de « la beutat ». Al contrari, havia d'introduir capitols nous, com el de « l'estalvi i el malgastar »; no parlava en va el Dant de « l'avara povertà dú Catalogna » (Par. VIII, 77). A més d'aquest capítol, els proverbis s'acu- mulaven en els de « riquesa i pobresa » i de « treball i peresa », que són els més gruixuts. Els nostres veïns castellans sabien el que deien, quan ens aplicaven un proverbi — traduït després al català — : « El catalán, de las piedras saca pan ».

Es pot dir que aquesta passió del treball, acompanyada fatalment per una certa aspresa al guany i pel gust de l'estalvi, és la nota dominant del caràcter català, reflectit en els seus proverbis. Els amics només ho seran « fins a la bolsa »; els avantatges i inconvenients del casament resulten apreciats diversament, ja que « qui es casa per l'interès, mosso de la muller és »; sobre l'amor i la beutat, molt poca cosa, fins i tirant sobre la corda per no deixar deserts aquests capitols. Amb « la família », oïm més que més gemecs sobre el cost de l'educació dels fills, — « les gales de les filles es mengen la collita », — el desagraïment de les criatures : « crieu fills, crieu corbs ». Qui molt treballa ha de tenir gana : el català s'interessa a la taula, però « sols s'ha de menjar per gana i beure per set ». No serà molt difícil sobre la qualitat de la cuina : « a bona gana és inútil la salsa ». Pot ser que aprofiti massa un dinar de festa, amb l'idea de no deixar perdre res; i això ens fa passar naturalment al capitol de la salut.

El treball necessita la salut, i aquesta és l'ob- jecte d'una doctrina una mica fatalista, que es resum amb dos adagis : « A malalt que ha de viure, l'aigua li és medicina », i « Malalt de morir, no hi valen metges » ; aquest paper del metge encara es precisa amb : « Déu cura, i el metge cobra ». Peró patir és sempre penible, d'on una sèrie de receptes, on les plantes tenen el primer lloc, i a les quals es podrien afegir els conjurs que terminen el llibre. Aquesta conformitat domina el capitol de « sort i desgràcia » : « qui no fa com vol, fa com pot », encara que sigui aconsellada la iniciativa personal : « qui no aventura, no té ventura ». Ressorgeix amb « temps, vida i mort » : « qui més no pot, morir es deixa » ; i colora d'una fe pregona les rela- cions amb el diví : no sols « si Déu vol, no val que diguis no vull », sinó també que « si Déu no vol, els sants no poden », i « més pot Déu que tots els dimonis de l'infern ».